" Quina enorme oportunitat va perdre la patronal
espanyola de cercar un acord raonable amb el sindicalisme majoritari que evités
l’aprovació de la reforma laboral. Quina pena que no observessin la necessitat
de protegir un marc raonable i governable
de relacions laborals on el reconeixement dels interlocutors i la negociació
bilateral definissin un espai estable, segur i de futur, allunyat de les
estridències que de vegades provoquen els parlament quan les majories absolutes
els converteixen en l’expressió i la imposició d’una visió sobre la contrària,
sense cercar la síntesi de manera intel·ligent.
Això és
el que va passar quan el govern del Partido Popular, interpretant els interessos
de la minoria més tronada i carrincloca de l’empresariat espanyol, va impulsar
l’agressió més profunda que ha rebut el dret laboral, almenys en democràcia.
Aquella victòria sense baixar-se de l’autobús que molts empresaris van
visualitzar com un èxit de les seves màximes aspiracions, sense ni haver de
negociar-la amb les contraparts sindicals, es tornarà una derrota. Que ningú
tingui el més mínim dubte.
La
majoria absoluta del PP, aplaudida per l’empresariat ultra, ha col·locat les
relacions laborals en una situació extrema. L’afebliment de la negociació
col·lectiva que de retruc ha afeblit la capacitat representativa i funcional de
les parts, de totes les parts, representarà a mig termini una bomba de
rellotgeria que dificultarà moltíssim les relacions laborals en el sí de les empreses. Si no hi ha marge per a
l’acord, s’obrirà pas sens dubte el conflicte. Un conflicte que afectarà la
capacitat negociadora i a la mateixa productivitat de les
empreses.
Alguns
poden considerar que la por a perdre la feina pot esdevenir un element de
control i de pacificació de les relacions laborals. Res més lluny de la
realitat. Millor dit: ara per ara, sí, amb gairebé sis milions d’aturats. Però
la por se’n va just quan s’instal·la la sensació que no hi ha res a perdre.
Perquè algú es pot creure sincerament que en aquest país els treballadors i les
treballadores ens resignarem a viure amb salaris de 700 euros treballant 40
hores a la setmana? Algú pot pensar que ens acostumarem a signar contractes de
dues hores per acabar treballant-ne les 8, sense remunerar o amb remuneració en
negre? Algú és tan ingenu com per estar convençut que els treballadors no ens
organitzarem i lluitarem per recuperar el que ens han robat i que són drets que
ni la globalització, ni la competència amb la Xina ni la majoria del Partido Popular
ens pot arrabassar?
Jo
estic segur que la patronal que va abdicar de negociar amb els sindicats les
relacions laborals per deixar que la dreta-ultra espanyola posés les coses al
seu lloc, se’n penedirà quan la conflictivitat a l’empresa es dispari, quan
busqui i no trobi fàcilment la negociació amb uns sindicats de classe que no fa
més que intentar afeblir, quan hagi perdut la credibilitat en una societat que
ha patit un immens sacrifici mentre ells encara incrementaven els seus honoraris
i beneficis. Hi ha victòries que anuncien derrotes."
Jose Ma Álvarez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada